La cadena mortal de Gürtel

Per Miquel Mur//

rita-barbera-al-ts

ARA.CAT

 

La mort de Rita Barberà, la superalcaldessa, ha aixecat tota mena de polèmiques esperables i ha incendiat la xarxa. El soroll sobre el minut de silenci efectuat al Congrés i les declaracions i postures melodramàtiques de portaveus del Partit Popular -en general els mateixos que li havien girat l’esquena en els darrers mesos-, pot amagar, tanmateix, una altra polèmica més transcendent, la de les sospites que poden recaure raonablement sobre aquesta nova mort relacionada amb el cada cop més embolicat cas judicial conegut com a Gürtel.

Rita Barberà és, era, un dels noms més prominents dels que han estat directament implicats en aquesta trama de corrupcions que esquitxa el PP. La seva desaparició arriba en el precís moment que començava la seva declaració -voluntària- davant l’instructor de la sala del Tribunal Suprem, l’ex-fiscal general Cándido Conde-Pumpido -bèstia negra per als populars-, que investiga un nou cas de corrupció que afecta una empresa pública municipal valenciana. I és una més d’una successió de desaparicions en cadena d’altres persones relacionades amb el cas Gürtel, des d’un dels seus jutges instructors, Antonio Pedreira, l’agost de l’any passat, a les morts d’imputats com l’ex-cap de premsa de Javier Arenas, Isidro Cuberos, mort en un accident en estranyes circumstàncies, la de M. del Mar Rodríguez, dona d’un dels portaveus del PP al Senat, Tomás Burgos, que s’hauria suïcidat a un hotel de Bilbao, o les de dos empresaris, passant per la situació de l’ex-tresorer del PP, Álvaro Lapuerta, antecessor de Luis Bárcenas, que està en coma després de dues caigudes consecutives l’any 2013.

Tantes coincidències no ens les empassaríem si llegíssim una novel·la negra o veiéssim una pel·lícula, però tendim a pensar que aquests codis interpretatius no són aplicables al nostre món, almenys a la nostra plàcida democràcia sorgida de la modèlica Transició. Per això cobra valor escoltar algú que té una visió una mica de fora, com la que avui he escoltat de l’escriptora argentina Silvana Vogt, tertuliana a Catalunya Ràdio, que mantenia que, des de l’òptica del seu país d’origen on les trames corruptes potser són més descarnades i existeix molta menys confiança en la Justícia, la visió d’aquí li semblava innocent. Ingènua, naïf, o potser ja realment directament incauta?

La mateixa Vogt protestava, havia de protestar, que no volia que la titllessin de conspiranoica, que és sens dubte una forma de desacreditar que per aquí és d’una efectivitat letal. L’autocensura en aquest sentit, en els mitjans de comunicació, silencia fets tan evidents com aquesta cadena de casualitats que grinyola tant, però la xarxa i alguns mitjans digitals sí s’han atrevit a destacar el que la lògica imposa. I és que el sentit comú ens diu que existeixen conspiracions quan poden existir interessos en comú de persones amb poder. De fet, tan clar és que  són un delicte tipificat al Codi Penal.

Que pot haver-ne en aquest cas, és evident. Però, acudint de nou als codis de la ficció negra, només si ens preguntem pels motius que poden dur a determinades persones a tramar una sèrie de delictes tan greus podrem apostar per la seva versemblança. I repassant només el seguit de possibles implicats en les investigacions judicials sobre les conductes corruptes, és d’una candidesa temerària pensar que  no pot haver persones disposades al que sigui per mantenir no ja el seu bon nom o la seva carrera política, sinó per no anar a recaure a la presó. Noms poderosos de la cúpula del PP o del món empresarial, incloent-hi alguns tan importants com el mateix Florentino Pérez, esquitxat per la possible participació d’ACS en el pagament de comissions al Ministeri de  Fomento, segons les declaracions de Francisco Correa.

aznar-correa

Correa continua sent l’element clau del cas, i continua viu. I preguntat per les seves relacions amb el més alt dirigent del PP en l’època daurada de les compres i vendes de la trama corrupta, l’aleshores president José María Aznar, va assegurar que no parlaven directament, però que es creuaven per la seu del partit, i ell en rebia un somriure. Potser motes explicacions s’amaguen sota el somriure lleument velat pel bigoti de l’ex-president que ens va ficar a tots en la guerra d’Iraq.