Mà de dona: Rosa Leveroni

Per Gemma Gil Aris//

L1150463

Després de finalitzar els seus estudis de secundària, Rosa Leveroni i Valls es matricula, l’any 1930, a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, una institució de gran prestigi creada per la Mancomunitat de Catalunya l’any 1915. Allà hi ensenyaren destacats intel·lectuals catalans, sota la direcció de l’historiador Josep Rubió. Acabats aquests estudis juntament amb la llicenciatura de Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, comença a treballar a la Biblioteca de la Universitat , després del seu pas per Madrid preparant un treball sobre literatura infantil.

Durant la seva etapa de formació coincideix amb l’historiador Josep Soldevila i amb el poeta Carles Riba, que havien estat professors seus. Amb tots dos mantindrà una gran amistat, que influirà en el seu posterior desenvolupament intel·lectual.

En general la poesia de Rosa Leveroni es centra en la temàtica amorosa, si bé al final dels seus dies es decantaria cap a la reflexió sobre la mort. Amb el recull, “Confessions i quaderns íntims”, un volum amb dues col·leccions de textos inèdits, ens deixa veure el seu pensament i característiques. El primer va ser escrit amb la intenció d’anomenar-lo “Llibre d’amor”. En ell  va dipositar totes les seves experiències, pensaments més íntims i també desitjos, símil d’un diari dirigit a un confident anònim de nom “Tàcit”, que en realitat no era altra que Josep Soldevila, amant durant els anys 1930 a 1971, data de la  mort de l’historiador. De fet aquest Tàcit coneixia tots els escrits i havia fet algunes anotacions al marge. Tot i així el llibre reflecteix les circumstàncies que van confluir a un amor prohibit.

La segona part del volum és un treball dirigit a Carles Riba, on Rosa Leveroni utilitza una forma nova dins de l’àmbit poètic occidental, la  tanka (una estrofa de cinc versos que la poesia catalana ha incorporat de la japonesa). De fet Carles Riba apareix contínuament, unes vegades com a objecte d’ironia, altres com a pretendent sentimental, que ella ens diu que mai va correspondre i sempre és admirat per la seva intel·lectualitat i poesia.

Rosa Leveroni també sobresurt en l’exercici de la prosa. Escriu “El meu Ausiàs March”, un estudi publicat entre 1944 i 1951, en revistes especialitzades, i el volum “Contes”.

La guerra civil li trenca totes les expectatives individuals i gran part de les connexions intel·lectuals. Molts fugen, però Rosa és de les que es queda, mentre Josep Soldevila s’exilia amb la seva esposa i fill. És destituïda del seu càrrec a la Biblioteca de la Universitat i sobreviu com pot, amb força penúries, encara que continua escrivint. L’any 1937, escriu el poemari “Epigrames i cançons” i queda finalista del Premi Joaquim Folguera. Durant la postguerra col·labora activament amb la resistència cultural catalana. L’any 194, contribueix a l’edició de les “Elegies de Bierville” de Carles Riba, un llibre amb peu d’impremta fals, amb dotze composicions del poeta que havia anat enviant als seus amics des de l’exili. L’any 1951 col·labora amb la revista Ariel, de la qual formarà part fins al seu tancament.

Participa en diferents certàmens literaris més o menys clandestins. Serà premiada en vàries edicions dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l’exili, a Londres amb “Dotze cançons”, a París amb “Tres Poemes” i a Caracas amb “Per una suite lírica de Fedra”. Finalment a Cambridge obtindria la Flor Natural per “Cinc poemes desolats”.

L’any 1953, quan és propietària a Cadaqués del seu paradís retrobat, que no és altra cosa que una petita barraca sense llum i on estan prohibits els diaris, organitza la compra en aquest paratge empordanès d’una casa per part d’un grup d’intel·lectuals catalans per a Carles Riba i la seva esposa Clementina Arderiu.

L’any 1982, tres anys abans de la seva mort, li és concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Fins als seus últims dies està vinculada al món de les lletres. Mor el 4 d’agost de 1985 als 75 anys.

Poc recordada, durant molt de temps, revifa la seva memòria amb la publicació del volum de “Confessions 1997”.

 

rosaleveroni_1

EPIGRAMES
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
BIBLIOGRAFIA
LEVERONI, Rosa “Confessions i quaderns íntims”.  Edicions 3 i 4, València, 1997
                               “Contes”.  La Sal Ed. de les Dones, Barcelona, 1985