Montesquieu reloaded

Per Miquel Mur//

judge_weird

 

Triple atac judicial obert aquesta setmana contra el procés. Si començàvem dilluns sabent que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya confirmava el processament d’Artur Mas, Joana ortega i Irene Rigau per organitzar la consulta del 9-N, dijous el Tribunal Suprem confirmava el mateix respecte a Francesc Homs, que per la condició d’aforat depèn de la instància superior de l’Estat. I el mateix dia -el dia que precisament al Parlament de Catalunya s’aconseguia una àmplia majoria a favor del referèndum del setembre del 2017- el Tribunal Constitucional decidia instar a la Fiscalia de l’Estat perquè estudiï obrir la via del processament penal contra la presidenta Carme Forcadell per haver permès el debat de les conclusions de la comissió del procés constituent.

Encara que es tracta d’un triple atac de la via judicial, cal fer notar que un, el del TC, recau en un òrgan molt especial, que de fet no és de la jurisdicció ordinària ni formalment pertany al Poder Judicial. De fet, els mateixos magistrats i magistrades que van votar com un sol home (o dona) passar la papereta a la Fiscal General -recordem, la mateixa Consuelo Madrigal que en l’obertura protocolària de l’any judicial es va presentar entusiastament voluntària a frenar l’independentisme/secessionisme-, han refusat aquí actuar d’acord a les armes legals de les quals els va dotar el PP en la reforma de la seva llei reguladora, per tal de dotar-los de capacitat executòria de els seves sentències. És evident que no és una píndola dolça que hagin desitjat, i prefereixen esperar a resoldre ells mateixos sobre la seva pròpia competència en aquest tema que ha recorregut, entre d’altres, el govern de la Generalitat.

I és que, vist el que estem veient, i com s’està cobrint de glòries i misèries aquest tribunal, caldrà potser plantejar-se si una Constitució realment democràtica que respecti la divisió de poders tradicionals ha de reposar en l’eix d’un òrgan que, a la fi, té tota la clau de volta de l’ordre normatiu en les seves mans. Ja ho vam comprovar estupefactes els catalans amb la derogació d’una part significativa de l’Estatut de 2006, que havia estat aprovat en referèndum. Es produeix l’insòlit fet que una dotzena de magistrats passen pel davant de tota una població que vota en un referèndum establert amb tota la solemnitat de les urnes, el suprem valor i pedra de toc de la democràcia. Segur que Montesquieu es regiraria a la seva tomba veient com un poder que ha d’estar per controlar la legalitat de les actuacions dels altres dos, passa en realitat a usurpar directament les funcions del legislador, i no solament del legislador material, el representant del poble, sinó el del mateix poble.

Potser caldria, ja que hem de discutir una nova Constitució republicana catalana, prendre’n bona nota i tenir ben clar que un òrgan d’aquestes característiques no pot tenir mai poder executiu, òbviament, ni tampoc decisori, sinó simplement informatiu.

Una altra cosa és el poder judicial que ha de garantir que es respecta la legalitat de les actuacions particulars, ja siguin de representant polítics o de ciutadans sense cap tipus de representativitat. El que estem comprovant és que tant es judicialitza la política com es polititza la justícia, sense que al final sapiguem discernir quin és el cervell que mou el braç executor, en aquest conglomerat de poders que és l’aparell de l’Estat, on presumiblement els senyors i senyores que seuen a les càmeres de representació del poble sobirà arribin a assabentar-se tampoc, llevat dels quatre cabdills que dominen els diversos partits amb capacitat de decidir.

Aquesta és una evidència de fractura del sistema constitucional espanyol, l’orgullós hereu de la Transició elevada als altars fa no tant. Però hi ha una altra fractura que també s’ha posat ben de relleu: la de la l’organització territorial. Podríem dir que si queda algun il·lús que pot sostenir el mite o fal·làcia de l’Estat quasi-federal, un dels més descentralitzats del món, o bé no està al dia del que corre pels cercles de poder de l’Estat, o bé actua amb hipòcrita menyspreu a la realitat.

Deia fa poc Jiménez Losantos, amb aquella sornegueria que pretén ocultar el seu habitual cinisme, que en el cas dels polítics independentistes encausats, es tracta de l’aplicació del simple càstig que mereix el capità que ha desobeït l’ordre del seu comandant. Bé, ho cregui o no ell, està revelant el punt de vista que sembla avui triomfar en les altres instàncies del poder. Per què fer cas del complicat entramat de la divisió de competències que dissenya el Títol VIIIè de la Constitució, si obeeix a una pantomima ordida per ocultar el real principi jeràrquico-militar de qui mana, mana?

És clar que el TC no usa argument tan grollers ni directes, però el fi és el mateix, i ho aconsegueix per la via de fer una interpretació sempre extensiva o exacerbada de les competències en favor de l’un -l’Estat central, és clar- en contra dels altres -les comunitats autònomes-. Mirem, si no, què decidirà sobre la llei catalana que prohibeix les corrides de toros. Si com sembla acaba decidint que envaeix competències estatals, assentarà un principi que permetrà entendre que tot, absolutament tot, cau dintre l’esfera de la centralitat. O sigui, que ja no serà només un centre sinó l’ordre superior, el general en cap sobre un camp de marcials i obedients suboficials que es van situant en una submisa escala a sota del seu paraigua fiscalitzador.