Un castell inexpugnable

Per Jesús Bonals//

Seqüència de l'adaptació cinematogràfica d'El Castell realitzada per Sylvain Dhomme el 1962

Seqüència de l’adaptació cinematogràfica d’El Castell realitzada per Sylvain Dhomme el 1962

Com que em faig gran i m’esvera pensar en els milers de llibres de la meva biblioteca que ja veig a venir que no tindré temps d’arribar a llegir, he agafat des de fa un temps el costum d’espigolar llibres comprats fa anys, que fa molts anys que hauria d’haver llegit, i d’intercalar-ne la lectura entremig dels textos de producció actual.

Fa unes setmanes -perquè la lectura d’aquesta novel.la m’ha durat setmanes- que vaig llegir El Castell de Kafka. I per una vegada més he tingut un pressentiment: ¿seré jo l’única persona – llevat del traductor i el corrector, és clar- que ha llegit sencer aquest llibre en la versió catalana publicada a la col·lecció A tot vent el 1971?

I no ho dic pel traductor, el gran poeta Lluís Solà, que ha fet una feina meritòria, però molt diferent de la traducció d’ El procés, de Gabriel Ferrater, que és una meravella de prosa narrativa que molt probablement millora el text original. Faig aquesta afirmació perquè sempre he sentit dir que Kafka, que era txec, no dominava prou l’alemany, i que el seu ús de la llengua alemanya era una mica bast. No sé prou alemany per arribar a detectar aquests matisos, però sí que sé prou català per admirar la prosa de Ferrater. Sembla escrita no pas fa més de mig segle sinó en l’època actual, i la versió d’ El Procés sembla tan arrodonida que jo no hi tocaria ni una coma. No sé si és prou fidel a l’original, però el resultat, en català, és extraordinàriament satisfactori.

¿Vol dir això que la traducció de Lluís Solà és inferior? No m’atreviria pas a dir-ho, i no ho dic. Només afirmo que és molt diferent. I tant en el lèxic com en la construcció sintàctica, jo hi faria esporàdicament algun canvi. Però, ¿qui sap si aquell lèxic o aquella sintaxi són com són precisament perquè volen ser fidels a l’original?

Ja se sap que Kafka és feixuc i obsessivament lent i recargolat, i en aquesta traducció més que en la de Ferrater. Llegir, doncs, El Castell, i fer-ho en aquesta traducció és una empresa només a l’abast del bon lector, capaç de llegir-se les més de tres-centes pàgines, que es podrien resumir dient que és la història d’un agrimensor K., que arriba al poble amb la intenció de contactar amb el Castell, que, sembla, l’ha fet venir, i dels seus esforços inútils per aconseguir-ho. Això no vol dir que el llibre no sigui un prodigi de relat. Un es pregunta com és capaç Kafka de dominar l’art de la narrativa, i dels diàlegs, -que pràcticament permetrien donar per enllestida una hipotètica versió teatral-, i fins i tot de l’humor, que podria passar per alt a un lector poc atent, i que és evident en molts punts, com per exemple en la tria d’una professió tan estrafolària -amb permís dels agrimensors, si en queda cap- per al protagonista K.: l’agrimensura. O la tria del nom dels dos funcionaris, Sordini i Sortini, que apareixen sovint al relat però que K. no ha vist mai. O l’estrambòtica conducta dels ajudants de l’agrimensor, que es comporten més com uns pallassos que com a tècnics ajudants. Etcètera.

Malgrat totes les dificultats que he esmentat, el relat arrossega amb una força que només aconsegueixen els grans narradors. Però… -i aquí va la sorpresa i la raó de pes que sustenta l’afirmació que he fet al principi: aquesta edició és el súmmum del desig de foragitar-ne el lector i convidar-lo a plegar. Podria arribar a excusar la lletra petita, que certament no ajuda gens. Podria arribar a excusar tantes  pàgines i pàgines seguides, justificades a caixa, sense ni un trist punt i apart: això també ho fa Bernhard, però l’autor austríac és una demostració que això no és cap obstacle per a la lectura. Podria… però el que no puc entendre ni té excusa és l’interlineat, tan escàs que gairebé les línies es toquen.

Llegir un llibre com aquest en les condicions en què es va editar, és una empresa, o més aviat una proesa, pràcticament impossible, que només es pot dur a terme si hom té la ferma determinació que cap obstacle no l’ha de poder aturar. Jo l’he tinguda, aquesta determinació. ¿Algú altre també? M’agradaria de saber-ho, però sóc conscient que si aquesta persona realment existeix, difícilment li arribaran les meves paraules pronunciades gairebé sense auditori en aquest corner de Hyde Park que amablement em brinda la revista Lemúria.

Sovint ens queixem que molts lectors catalans, amb una considerable formació en la nostra llengua, i fins i tot amb militància patriòtica envers la nostra llengua, en deserten, i els veus fent el salt llegint versions espanyoles de llibres que estan traduïts al català. ¿Com retreure’ls-ho si una obra tan important de la literatura del segle XX, com aquest Castell inexpugnable, no s’ha reeditat des de 1971? I sort que no s’ha fet, si s’havia de fer reproduint el nyap d’aleshores…

 

 

Jesús Bonals és autor de la novel·la “Concert per a la mà esquerra”, publicada a Editorial Andorra.